L’ús de la pissarra digital no té un impacte significatiu en una millora del rendiment acadèmic de l’alumnat (notes), ara bé, sí que té un impacte positiu en l’adquisició de competències bàsiques

 Este artículo es en catalán. Si quiere traducirlo puede utilizar herramientas web como ésta: http://www.softcatala.org/traductor/

Entrevista a Pere Marqués. Professor titular de Tecnologia Educativa del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i director del Grup d’Investigació “Didàctica i Multimèdia” (DIM-UAB)

11/01/2010

El pla Escola 2.0. preveu la digitalització de 14.000 aules (amb pissarres digitals i terminals portàtils per a cada alumne) i 20.000 professors formats en l’ús de les TIC. ¿Què opina d’aquestes mesures?

Ho trobo fantàstic, magnífic i necessari. Hem de tenir en compte que Catalunya i Espanya estem de la meitat cap a baix respecte als països europeus, no només en quant a la introducció de les TIC a l’aula sinó també en la utilització d’aquestes tecnologies per part del professorat. Ja era hora que es decidís a donar una nova empenta per corregir tot això.

Crec que és necessari aquest model per dos motius, d’una banda, tenint en compte que des de fa molt temps tenim un fracàs escolar al final de l’etapa de l’educació obligatòria, i que per tant, potser fent servir aquestes eines de forma intel·ligent podem corregir-ho, i per altra, hi ha la necessitat d’introduir les TIC a l’aula perquè som al segle XXI, els joves, els estudiants i les persones en general necessitem tenir unes competències diferents: necessitem tenir integrada la tecnologia per adaptar-nos a la societat.

Quines noves necessitats (de recursos, formació, etc.) suposa la implantació del Pla Escola 2.0. als centres de primària i secundària?

La primera pregunta implica una resposta optimista: és fantàstic, magnífic, ja era hora. La segona pregunta implica que les coses s’han de fer bé.

Per començar, l’Escola 2.0. significa, des del punt de vista d’infraestructures, que les aules tindran un ordinador connectat a Internet amb un vídeo projector que permetrà compartir tota la informació, es tracta de la pissarra digital i interactiva.

L’escola 2.0., des del punt de vista pedagògic implica ser conscients, d’una vegada per totes, que el paradigma, el procés d’ensenyament-aprenentatge, ha canviat. Ja no ens serveix tenir un professor fent classes magistrals i l’alumnat aprenent de manera memorística, sinó, que donat les noves necessitats de la societat, ara ja no es convenient memoritzar i tampoc es convenient aprendre una sèrie de procediments. El que hem d’aprendre és heurístic: a resoldre problemes que se’ns van plantejant.

La introducció de l’Escola 2.0. implica una forma nova d’ensenyar més centrada en l’alumne, que s’ha d’enfrontar a noves problemàtiques, treballar en grup, en equip. L’escola ha d’afavorir aquest tipus d’aprenentatge.

Per tant, l’escola 2.0. és això: un canvi de infraestructures i un canvi de pedagogia, de didàctica:

  • Des del punt de vista de les infraestructures, s’ha de procurar que aquestes siguin les adequades i estiguin bé.
  • Des del punt de vista pedagògic suposa un gran canvi, especialment per al professorat que encara està aplicant metodologies antigues. Per aconseguir aquest canvi metodològic s’ha de fer amb una formació adequada. D’aquesta manera, el principal repte de la formació del professorat no és que adquireixin les competències tecnològiques per fer servir les tecnologies a l’aula, sinó que el professorat vegi la necessitat de fer aquest canvi de paradigma que implica aplicar les TIC a l’aula. És una formació més actitudinal que tecnològica. Hem de mostrar al professorat que hi ha noves metodologies que són millors que les anteriors. Hem d’aconseguir que el professorat ho vegi i vulgui canviar per sí mateix. Aquesta és la clau de la formació.

Així doncs, com ho podem fer perquè el professorat percebi la necessitat de les TIC?

El professorat no és tonto. Si veuen que enlloc de fer les coses d’una manera es poden fer d’una altra que reporta més beneficis, ho acceptaran bé.

La qüestió és la formació, que no la pot donar qualsevol. Enlloc de que sigui el formador qui vulgui que el professorat canviï, ha d’afavorir que el canvi sigui prou atractiu perquè el professorat sigui qui es motivi i vulgui treballar amb aquestes metodologies. No s’ha d’ensinistrar el professorat en l’ús de noves metodologies, se l’ha de seduir i convèncer. S’ha de treballar l’actuació directa sobre la persona per aconseguir aquest canvi.

A través del meu grup de treball, portem uns quants anys experimentant amb la introducció de les TIC. El que fem és mostrar activitats, que aplicant unes metodologies amb el suport TIC, permeten reduir els problemes que el docent té a l’aula, sense que suposi un increment significatiu de temps. Per tant, hem de trobar metodologies que permetin aplicar les TIC, que els resultats siguin millors i que no suposin un esforç extra al professorat. I per això, un dels elements claus és propiciar que els propis alumnes que facin de professor, que expliquin als demés les coses que no saben, que corregeixin la feina dels altres. En aquest context, quina és la tasca del professor? Supervisar la dinàmica de l’aula.

Aquest sistema trenca amb la tasca tradicional del professorat que ho volia controlar tot; ara és el moment de treballar en xarxa i repartir responsabilitats. Però el més important és que per introduir el canvi de paradigma hem d’aconseguir que el professorat digui “jo vull” formar part del canvi.

Les institucions públiques son conscients de la importància del paper del professorat en tot el procés d’adaptació de les TIC i en aquest canvi metodològic?

Les administracions sovint tenen diferents problemes. Un d’ells és la recerca de formadors de formadors: habitualment escullen a les persones que ja els agraden les TIC. Aquests professionals s’apassionen pel que fan i transmeten uns coneixements que estan per damunt del nivell bàsic dels que reben la formació. Per exemple, a Catalunya, després de 20 d’impartir formació en TIC, només s’ha aconseguit que el 20% del professorat s’impliqui. Davant d’aquesta situació les administracions li donen la culpa al professorat, però en realitat, els responsables del pla són els que s’han de plantejar què cal fer diferent, per on falla la formació.

Des de l’administració poques vegades es fa aquesta plantejament de canvi, es conformen amb el grupet del 20% i renuncien a la resta. Hem d’aconseguir que la resta s’impliqui, oferint models senzills que permetin que qualsevol professor vegi que les TIC son assequibles, fàcils i treuen feina.

Es pot dir que la utilització intel·ligent de la tecnologia millora el rendiment acadèmic?

Tenim grans motius per integrar les TIC al món educatiu:

1. Som al segle XXI, envoltats de tecnologies i l’alumnat ha d’aprendre-les a fer servir. L’ús de les TIC implica moltes més coses que les competències tecnològiques. Per exemple, la cerca d’informació per Internet s’ha de fer a partir d’uns criteris, per tant s’ha d’educar per a afavorir aquests criteris.

2. Com a docents ens permet automatitzar feines.

3. Ens ofereix la possibilitat d’incidir en millores. No obstant, actualment no comptem amb dades que demostrin que l’alumnat obté millors resultats acadèmics fent servir les TIC.

En aquest sentit, hi ha estudis molt puntuals, fets amb programes molt determinats que mostren que s’han aconseguit millores en el rendiment. Però el que interessa és la generalització i no una experiència concreta. Hi ha molts estudis però no hi ha dades concloents que mostrin que els resultats acadèmics milloren amb les TIC.

Les recerques del grup DIM mostren que l’alumnat està més motivat, participa més, entén millor la informació, però no que hi hagi millores en el rendiment. De fet, estem realitzant un estudi basat en tres paràmetres que demostra, que després del primer any de recerca, les corbes de rendiment dels 4.000 alumnes són idèntiques a abans d’utilitzar les TIC. Les nostres expectatives eren que sí millorava i no va ser així.

A partir d’aquestes dades vam elaborar hipòtesis sobre perquè passa això:

1. Treballem a classe d’una manera i avaluem d’una altra. Afavorim la interacció a l’aula però el sistema d’exàmens segueix sent tradicional. Probablement, l’alumnat adquireix altres competències que no avaluem.

2. Encara que aconseguim que a classe facin més coses i millorem el desenvolupament, aquests aprenentatges no deixen una empremta cognitiva suficient perquè es plasmi en l’examen posterior que es fa al cap de dos mesos. Per tant, els alumnes que tenen l’hàbit d’estudiar segueixen aprovant, igual que els talentosos, i els alumnes que suspenien l’any passat perquè no s’ho miren, segueixen suspenent.

Com aconseguir un canvi en l’avaluació? Nosaltres plantegem als professors una nova modalitat: deixar que l’alumnat utilitzi Internet a l’aula durant l’examen. Això obliga al professor a plantejar-se un examen que no sigui de memorització, que no tingui una solució simple que es pugui trobar per fàcilment. El que no té els conceptes clars, per molt que utilitzi Internet durant l’examen no aprovarà.

En definitiva, l’ús de la pissarra digital no té un impacte significatiu en una millora del rendiment acadèmic de l’alumnat (notes), ara bé, sí que té un impacte positiu en l’adquisició de competències bàsiques (comprensió lectora, expressió oral, treball en grup, síntesis d’informació, etc.) Tenim clar que els alumnes aprenen moltes més coses, ara bé això no garanteix que les notes millorin.

Amb l’arribada del programa Escola 2.0. això pot canviar i millorar, fins d’aquí a un any no hi haurà dades, però sospito que trobarem metodologies que ens permetran millorar el rendiment acadèmic. Des del grup DIM, creiem que l’any que ve podrem presentar un informe amb unes primeres conclusions. Com he dit, actualment no hi ha cap recerca concloent, a part de les recerques portades a terme en laboratoris i contextos reduïts.

En què consisteix la Comunitat DIM? Qui la forma i quines són les seves funcions?

La comunitat DIM es va crear fa deu anys com un grup de recerca de la Universitat Autònoma de Barcelona i va lligada a la meva trajectòria professional. Inicialment érem 15/10 persones i de seguida vàrem veure que si realment voliem fer coses havíem de fer ús de les TIC i per això vàrem convertir el grup en un model mixte de grup de recerca i comunitat d’aprenentatge. Actualment som un grup de 1500 persones de tot el món i d’aquests n’hi ha uns 200 que fan recerca, la resta formen part de la comunitat d’aprenentatge i fan preguntes, aporten informació, etc. tot relacionat en com millorar l’educació a través de les TIC.

La comunitat DIM no està exclusivament vinculada al món de la universitat. Hi ha gent de l’àmbit de l’orientació, l’empresa, etc. És una comunitat d’agents educatius.

La meva tasca de director és procurar donar la màxima visibilitat als membres de la comunitat i a la seva feina. Jo dirigeixo però haig d’estar amagat, quan algú fa un treball ha de brillar el seu protagonista. Aquest és un element molt important perquè la gent agafi confiança. A nosaltres ens serveix com a canal de comunicació entre persones que treballen els temes relacionats.

A més, el grup va experimentant amb les noves eines que surten i elabora una revista amb tres números anuals.

Es necessari un major reconeixement de la tasca dels docents relacionada amb les TIC?

Hi ha moltes persones que reivindiquen un major reconeixement, però el que cal és ajustar la carrera docent. Dins el treball docent ja entra generar material didàctic, no podem donar reconeixement a tot. No obstant cal valorar qui treballa de veritat i amb motivació i qui no ho fa. El que cal és ajustar el marc de la carrera professional del docent. És complicat, però caldria reorganitzar-la.

Una de les línies que treballem al grup DIM, relacionada amb el que hem dit anteriorment i tenint en compte que és necessari millorar i evolucionar constantment, consisteix en analitzar les problemàtiques del món educatiu, fer un mapa dels problemes reals i començar a estudiar solucions utòpiques. És a dir, solucions raonablement bones per resoldre els problemes independentment del que costin.

Aquest treball el fem a traves del fòrum, on tothom aporta la seva opinió i després es fa una síntesi del que hem recollit. Entre tots s’elabora un document i es poleix.

Els problemes educatius els anem ordenant i hem vist que n’hi ha molts que no són problemes educatius. Per exemple: algú considera que un problema educatiu és que hi ha massa alumnat a les classes i la solució és tenir-ne menys. Això, en realitat, no és un problema educatiu és un problema de pressupost. Un altre problema: el currículum està obsolet i la solució és canviar-lo. Per tant, no és un problema educatiu, sinó polític. En canvi un problema educatiu és que l’alumnat cada dia és més dispers; aquesta sí és una qüestió del docent perquè ha de procurar que l’alumnat estigui motivat i tingui interès.

Dins les possibles solucions utòpiques que plantegem hi ha la creació d’un nou currículum. Un cop creat aquest document, el difondrem perquè arribi a tothom. La nostra finalitat és generar coneixement, aportacions, etc.

La nostra visió utòpica té en compte els recursos i que el professorat, encara que no en sàpiga, estigui disposat a aprendre. La disposició del professorat és fonamental, ja que sovint està cremat. D’aquestes utopies que generem triarem quines son les més adequades.

Aquest enfocament de les utopies és necessari perquè habitualment ens centrem en un marc econòmic i al cenyir-nos a aquesta realitat, acabem posant pegats. En canvi, si tenim una visió més àmplia, encara que suposi més inversió, es marca un objectiu i es persegueix encara que sigui lentament.

Per últim, existeixen diferències significatives entre les comunitats autònomes en quant a polítiques d’integració de les TIC als centres educatius?

Extremadura i Andalusia es poden considerar comunitats precursores al model d’Escola 2.0. A Extremadura van ser els primers i ho van fer d’una manera molt ràpida i amb deficiències (tant des del punt de vista de les infraestructures i des del punt de vista de la formació del professorat). El model andalús ha captat aquestes deficiències i ha funcionat bastant millor que el d’Extremadura.

Similar a aquests models hi ha experiments puntuals, com el de la fundació Amancio Ortega o el projecte del CRA d’Ariño, coordinat per Juan Antonio Blesa, que va ser pioner en la introducció del videoprojector a les aules. Juan Antonio Blesa va crear les Aulas Autosuficientes i van ser pioners, Microsoft s’hi va fixar i van establir col·laboracions. Durant un parell d’anys van posar en marxa la iniciativa amb bons resultats i finalment, el govern d’Aragó va decidir expandir-ho a més centres. Actualment tenen un pla d’extensió a molts centres de primària.

De fet, el Ministeri d’Educació ha posat en marxa el pla Escola 2.0. gràcies a l’experiència pionera d’Aragó avalada per Eva Almunia.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: